Crònica Eduardo

Quebrantahuesos 2011

Crònica personal de Eduardo.

El primer i no és per marcar-nos fanals, però la veritat és que la gent del CC Guadassuar, em sorprèn en cada una de les situacions que compartim i no ho dic per la faceta esportiva si no per la humana. Després de moltes vivències, m'han convençut: esta gent com els bons vins millora amb el temps.

Alguns pares, moltes dones i criatures de totes les edats ens van acompanyar enguany i per a no ser menys que els que passem el matí donant pedals, es van plantar en Portalet i van regalar la seua presència i els seus ànims a tot el que per allí rodava. Van arribar a meta, passades les sis de la vesprada. Sou molt grans!!

Jo, em vaig agafar el dia amb calma, volia desfruitar i la veritat és que ho vaig aconseguir. El mur de Marie Blanc, com sempre se'm va fer etern i encara sort que la pluja la van acaparar els envejosos dels grups capdavanters, a nosaltres només ens van deixar sols amb la carretera mullada i una lleugera boirina que feia més fantasmagòric si és possible eixe trànsit per l'infern.

Em va impactar el silenci espès que surava en l'ambient, almenys no recorde eixa sensació en altres edicions, allò era una fila de galiots remant contra corrent. Quasi podia sentir-se l'esmussar de les articulacions i pareixia que d’un moment al altre mes d’un tendó esclataria en no poder aguantar tanta tensió.

Portalet, se'm va fer més curt que altres vegades i a partir de la presa i el llac d'Artouste, inclús crec que vaig arribar a desfruitar un poc de la pujada. La memòria és summament traïdorenca, no em feu cas, perquè a eixos accidents geogràfics els odíe fins a la mort!

A l'arribar a l'últim quilòmetre, sorpresa!, la veritat és que em vaig emocionar quan vaig veure la pancarta de Guadassuar, no m'ho esperava i suposava que ja faria un temps que haurien baixat amb el Bus cap a Sabiñánigo.

Crec que hem repeteix, però qui no ha viscut l’experiència de passar per eixe autèntic passadís humà en mig dels crits d’ànim de la gent, mai no podrà apreciar el que estic contant. I per als que ho hem viscut no hi han paraules per agrair eixa pujada de forces, quan ja penses que les has esgotat.

Ja sols quedava passar la Hoz de Jaca, per si ens quedava algun dubte i volíem tornar a ficar tot el ferro, no vaja a ser que es rovellen els últims pinyons; prèvia “ginkana” en El Pueyo de Jaca, poblet on la corporació municipal porta algun any en pla d'estalvi radical a la partida d’ asfaltat de carrers.

Passada l'Ermita de Santa Elena, amb Biescas a la vista, a Èol, ja sabeu, el deu grec que s’encarrega dels aires, se li oblida tancar la porta i ens va premiar amb un agradable vendaval de cara. Encara sort que això ho suportem millor i vaig enllaçar amb un grup on navegaven alguns més sobrats de força, així que després de connectar, a roda fins meta. Fins ací no havia mirat l’hora, a la fi uns minutets menys que altres vegades, “en que poquet ens conformem els pobres”

Un altre any tractarem de fer més i millor, perquè no sé si serà el pròxim, però com Mac Arthur proposem (que no prometem) i tal vegada algun dia,... TORNAREM!!