Aventures i desventures de Raul

Vaig obrir els ulls i ja eren les 4.40h. Faltaven 5 minuts per a que sonara el despertador. Es raro amb mi despertar-me abans que sone, soc molt bon dormidor. Em va donar una bona sensació ja que no tenia son i vaig començar a estirar un poc. Em vaig dutxar i em vaig ficar l´equipatge de guerra. Vaig baixar a desdijunar i encara no havien obert. Començaven les tensions de l´oratge en Somport, en Escot o Laruns...

Una vegada amb la panxa plena i a la motxilla al llom pujarem al autobus i cami a SABIÑÁNIGO. M´esperava un gran repte personal, un dur repte. Una vegada preparada la bicicleta, les sabates i ¡com no! el menjar, enfilem cap al "caixó d´eixida". A mi em va tocar eixir amb Campano, Julio i Oscar (Algemesi). Dir que Oscar era la meua referencia enguany. Savia que te moltissimes qualitats tant fisiques com psiquiques per baixar de les 7 hores.

¡PUUUUUUUUUUUUUMMMMMMMM! Sona el cohet i no se que va se mes ràpid pujar a la bici o ficar el plat gran. Vaig eixir molt rapid, sempre rodant en un grup de les meues caracteristiques i al mateix temps vigilant a Oscar. Va tot perfecte, les pulsacions, l´estat d´anim, la pedalada, etc.

Tot be fins que a uns 3km de la fi del Somport agafe a Oscar i vec que va amb el 25 de darrere, tot el ferro ficat. Ahi em vaig preocupar perque no era normal que jo l´agafara i mes que anara amb el 25 ficat. Li vaig preguntar i em va dir que anava massa alt de pulsacions. El vaig animar com vaig poder i vaig continuar. Savia que despres al Marie Blanc m´agafaria.

Baixem Somport amb el cos banyat, algo que em fa no baixar tant depresa. Rodem de pla fins aplegar a Escot on comença l´infern. A Oscar ja el tenia al costat i començarem a pujar junts. Una anecdota es que les ulleres no ens feien falta i com vaig poder em les vaig ficar baix del xaleco i Oscar va tractar de fer-ho i no podia, el vaig ajudar i ho vam conseguir jajajajaja....

Poc a poc cap amunt i ¡a passar-lo!, eixa era la missió al Marie Blanc. Oscar poc a poc s´en anava, era normal i esperat. Quan vaig aplegar dalt, el primer que vaig fer va ser mirar-me el cronometre que portava a la munyica i marcava 3.34h. Uns dies abans havia llegit que dalt del Marie Blanc es la meitat del temps a fer, inclus algo menys. Això va ser una punxada d´adrenalina per al meu cos. A la meitat de la carrera estava en unes condicions molt bones. Una vegada faig tot el pla que hi ha fins l´avituallament pare a carregar menjar i fer uns 3 - 4 minuts d´estiraments.

Quan acabe puje a la bici i... ¿que passa? note un tambaleig que no era normal. Tenia la roda de darrere punxada. Em vaig asustar perque en eixe moment tot cau en terra i pensant en llevar la roda, cuberta, camara, etc... ufff un infern. Gire el cap i darrere meu, a uns 15mts hi havia un cotxe d´Orbea i deseguida el vaig cridar i en un tres i no res em canviaren la roda. Quan vaig tornar a pujar dalt de la bici vaig pegar una alenada molt profunda i em vaig tranquilitzar. De nou, a remar fins a aplegar a Laruns. Vaig trobar un grupet bonissim, anava a roda i planejant molt be.....

Apleguem a Laruns i em menje una barreta i un "figatell" que diu el tio Paco. Ben alimentat i amb ganes d´agarrar el llarg PORTALET comence a rodar... tot va be. Quan portavem uns 15km em va adelantar Jose (conegut com L´Alferez). També tenia previst que em passara, este tio esta molt fort. Pero be, jo portava la meua marxa.

A falta de 8 o 9 kilòmetres a falta de coronar el PORTALET.... ¡¡BBBBBBBBBBFFFFFFFFFFFFFFFFF!! senc com la roda de darrere comença a perdre aire... En eixe moment tanque els ulls i em passa pel cap tot l´entrenament fet. Eixe entrenament que tant de sacrifici m´ha costat. Quan toner a obrir-los baixe de la bici i mire la roda... completament buida. Espere a que passe un cotxe, perque parar a llevar la roda i ficar-la de nou a mi m´havera costat mes de 15 minuts. No soc molt especialiste en eixe tema. Vaig decidir esperar-me i encomanar-me a algun Sant. Eixe Sant ja m´havia aparegut dalt del Marie Blanc i quan no va tornar a apareixer tant depressa com abans es perque a algu li feia mes falta que a mi.

Al cap d´uns quants minuts va passar Fran. Al mateix moment, passava un cotxe d´Orbea i junts el vam cridar pero ens va fer la senyal que m´esperara al següent. A partir d´ahí tot un rosari pel meu cap. Passaven cotxes, ambulancies, motos... pero res de cotxe d´Orbea. Al cap d´una estoneta va passar el Veterinari i Jaume junts i poc a poc s´en anaven les meues esperances... Va passar Rafa i despres Ernesto...

Al cap d´uns 20 o 25 minuts va aplegar el cotxe d´Orbea. No podia dir-li res perque tenia un nuc a la gola. Li vaig senyalar la roda de darrere i em la va canviar. Em va donar anims i em va pegar una espenteta. Una vegada dalt de la bici de nou, ja s´havia esfumat tot. Sols quedavem jo i la bici, ni Portalet, ni Hoz ni meta, res.

Se me va fer etern coronar el Portalet, no estava concentrat, ni en ganes de pedalejar... Quan aplegue a coronar-lo en una curva vec la pancarta que dies abans havia fet el presi. Eren les meravelloses dones animant a tot el que passava. Començaren a caurem llagrimes d´impotencia i vaig decidir parar i no continuar. Aquella Quebrantahuesos 2011 no era per a mi. Recorde els anims de la meua dona, de la tia Mari, de Xelo, de les Encarnes, etc, en fi de totes en general pero especialment d´una xiqueta que es va agafar al meu coll i em passava la seua maneta per la cara intentant animar-me. Era Laura, la filla menuda de Sergio. Esta va ser una de les coses que em va fer moure i acabar la Quebrantahuesos que tant dura psicologicament se m´havia fet.

Quan puje dalt de la bici, per enesima vegada, i comence a pedalejar, no podia en l´anima, era realment com si pesara 200kg i es feia dur. Vaig passar tot el descens del Portalet plorant a llagrima viva. Mira si estava desconcentrat que a la baixada del Portalet hi ha una curva molt tancada i sense voler vaig tirar recte i quasi em carregue un Guardia Civil.

Al aplegar a la Hoz vaig decidir tornar a parar per vore el "pantano", que diuen que tan bonic es. Realment es meravellos el paissatge pero si vas calentet dalt de la bici ni tan sols et dones compter que hi ha un pantano. En fi, altre moment per al record.

Poc a poc vaig pujar la Hoz, veient a la gent la cara que ficava i remurgava: ¿Quien coño ha puesto esto aqui?. Pos així es la Hoz. Curta pero dura.

Quan aplegue a baixar-la vec un grupet que practiment anava molt be, el problema es que tal com diu Eduardo, el deu Grec dels aires es va deixar la porta oberta... com bufavaaaaa!!

Fent relleus a ritme de grup vaig aplegar a meta on de nou em vaig emocionar d´aquesta Quebrantahuesos.... Ha sigut com un somni, mitja etapa bona i mitja etapa roin. Sensacions d´impotencia pel trevall fet, cosa que a mi personalment m´ha costat molt perque el meu fisic no va a concordancia de la bici. Vullguent baixar de 79kg no he pogut i no per esforç.

Quan vaig deixar la bici al parking i vaig eixir vaig vore a BORO i em preguntà qué havia passat. Sense poder dir res li vaig fer un "no" en el cap. Em va pegar un abraç i em va dir: "Raul, ara ja saps que ho tens en les cames, saps que ho pots fer..."

Be, tot açò es la historia que vaig passar en la QH 2011. Se que tot entra en el joc de la bici i que hi han moltes mes QH que fer i espere fer-les amb la mateixa companyia.

Un abraç.

Raul Esteve.